Quan anàvem pel bosc, vam arribar a un clar i vam escoltar els crits d'un home: "Mor, bruixa! Mor!" mentre la dona plorava i suplicava per la seva vida. No vam saber com actuar, quines paraules eren eixes? Bruixa? Què s'havia cregut aquell home atacant a una dona indefensa? Vam córrer cap a ell, portava en la mà una destral plena de sang i al costat de la dona hi havia dos xiquets dessagnant-se. Un assassí, això és el que vam pensar. Vam agafar les seves mans i com un boig no parava de cridar "Mor, bruixa! Mor!" Després de forcejar uns minuts es va desplomar. Vam deixar a l'home lligat a un arbre. La dona, mentre plorava i tremolava, ens va explicar com aquell home havia al seu restaurant i havia atacat els seus fills. Vam tractar de cridar la policia i una ambulància, però no hi havia cobertura. La dona va dir que els xiquets ja estaven morts i ens va demanar ajuda per enterrar-los com era tradició en la seva família, no ens vam poder negar. Tota la sit...
Però des de les primeres paraules de Gregor, l'encarregat ja s'havia tombat, i només el mirava per damunt els muscles convulsivament agitats i amb els llavis unflats. I mentre Gregor havia parlat no va parar quiet, sinó que va recular cap a la porta, amb els ulls clavats en Gregor, però molt a poc a poc, com si una estranya prohibició li impedira retirar-se d'aquella habitació. Ja estava al rebedor i, d'acord amb el moviment sobtat amb què havia enretirat l'últim peu del menjador, s'hauria dit que el terra li cremava la sola de la sabata. Quan va estar al rebedor va allargar la mà dreta en direcció a l'escala, com si n'esperara una salvació sobrenatural. Gregor va comprendre que no podia deixar de cap manera que l'encarregat se n'anara en aquell estat, perquè, si ho feia, perillava del tot el seu lloc a l'empresa. Els pares no ho comprenien tan bé, això; amb els anys s'havien anat convencent que Gregor es quedaria en aquella empresa tota ...