Però des de les primeres paraules de Gregor, l'encarregat ja s'havia tombat, i només el mirava
per damunt els muscles convulsivament agitats i amb els llavis unflats. I mentre Gregor havia parlat
no va parar quiet, sinó que va recular cap a la porta, amb els ulls clavats en Gregor, però molt a poc a
poc, com si una estranya prohibició li impedira retirar-se d'aquella habitació. Ja estava al rebedor i,
d'acord amb el moviment sobtat amb què havia enretirat l'últim peu del menjador, s'hauria dit que el
terra li cremava la sola de la sabata. Quan va estar al rebedor va allargar la mà dreta en direcció a
l'escala, com si n'esperara una salvació sobrenatural.
Gregor va comprendre que no podia deixar de cap manera que l'encarregat se n'anara en
aquell estat, perquè, si ho feia, perillava del tot el seu lloc a l'empresa. Els pares no ho comprenien
tan bé, això; amb els anys s'havien anat convencent que Gregor es quedaria en aquella empresa tota
la vida, i, d'altra banda, estaven tan amoïnats amb les preocupacions d'aquell moment que ni els
passava pel cap la possibilitat que despatxaren a Gregor. Però Gregor sí que la va preveure, esta
possibilitat. Calia detindre l'encarregat, tranquil·litzar-lo, convéncer-lo i finalment conquerir-lo; el
futur de Gregor i de la seua família depenien d'això. Si estiguera allí la germana! Era molt
espavilada; ja se li havien escapat les llàgrimes quan ell encara estava tombat d'esquena plàcidament.
Segur que l'encarregat, sempre cortés amb les dones, s'hauria deixat portar per ella, que hauria tancat
la porta del menjador i, allà al rebedor, raonant amb l'encarregat, li hauria tret la por del cos. Però la
germana no estava; Gregor havia d'actuar tot sol. I, sense tindre present que encara no coneixia tots
els seus recursos per moure’s, sense tindre present que, si parlava, el més probable, per no dir el més
segur, era que ara tampoc no l'entendrien, va separar-se del batent de la porta on es repenjava, es va
arrossegar per l'espai que hi havia entre els batents, va voler anar cap a l'encarregat, que ja era al
replanell agafant-se a la barana amb les dos mans, d'una manera grotesca; però, de seguida, quan
Gregor ja mirava a on agafar-se, va caure a terra, sobre les cames, fent un gemec. Tot just acabava
de caure quan va sentir, per primera vegada en aquell dia, un benestar corporal: els peus tocaven
terra ferma i les cames l’obeïen perfectament, com va comprovar amb exaltació; fins i tot
s'esforçaven a traslladar-lo allà on volia; i va començar a semblar-li que s'aproximava el final
definitiu de les seues desventures. Però en el mateix moment que es va trobar a terra, gronxant-se
amb un moviment recelós i prudent, gens lluny de la seua mare, ben bé al seu davant, ella va fer un
bot cap amunt —ella que semblava tan abstreta en ella mateixa— i, amb els braços alçats i els dits
estesos, va exclamar: «Prou, per l'amor de Déu, prou!»; va inclinar el cap, com si volguera vore
millor Gregor, però, en contradicció amb això, va caure cap enrere sense sentits; havia oblidat que
darrere d’ella hi havia la taula parada; va topar amb ella i, precipitadament i com alevada, va caure
Curs 2009-2010 - 4t d’ESO IES Jaume I de Borriana - Departament de Valencià (Mar)
Franz Kafka, La metamorfosi, pàgina 9
asseguda al damunt; i no va semblar adonar-se que havia tombat la cafetera, i que el cafè es vessava
a doll sobre l'estora.
«Mare, mare», va dir Gregor fluixet, i se la va mirar. Per uns moments va oblidar-se de
l'encarregat; en compte de pensar en ell no va poder evitar obrir i tancar les barres en el buit, en
veure el cafè com xorrava. Este moviment amb la boca va provocar un altre crit de la mare, que va
baixar de la taula i va caure als braços del pare, que ja corria cap a ella. Però Gregor no podia
entretindre’s amb els seus pares; l'encarregat ja havia arribat a l'escala i amb la barbeta repenjada a la
barana es girava per dirigir-li l'última mirada. Gregor va córrer cap a ell d'una revolada, fent tot el
possible per atrapar-lo; l'encarregat devia imaginar-se les intencions de Gregor, perquè va fer un salt
de molts graons i va desaparéixer; i encara va fer un crit, «uh!», que va ressonar, potent, pel forat de
l'escala. Per desgràcia, la fugida de l'encarregat més bé va trasbalsar el pare, que fins aquell moment
s'havia comportat amb relatiu conteniment; i en compte de córrer, ell també, al darrere de
l'encarregat, o, si més no, permetre a Gregor aquella persecució, va agafar amb la mà dreta el bastó
que l'encarregat havia oblidat damunt una cadira amb el barret i l'abric, i amb l'esquerra va agafar un
diari molt gros que hi havia damunt la taula, i es va posar a acaçar Gregor picant de peus i pegant
colps amb el diari i el bastó per tal de fer-lo entrar una altra vegada a l'habitació. Cap súplica de
Gregor no va servir de res, cap súplica no va ser compresa; si ell girava el cap submisament, el pare
picava de peus encara amb més força. Darrere el pare, la mare havia obert de bat a bat una finestra
tot i que feia frescor, i, abocada amb el cos molt cap a fora, es tapava la cara amb les mans. Entre el
carrer i l'escala es va fer un corrent d'aire molt fort, les cortines de la finestra voleiaven, els diaris es
removien, alguns fulls solts van volar i van caure per terra. El pare continuava acaçant Gregor sense
pietat i proferia uns crits sibilants, com un salvatge. Però Gregor no tenia pràctica a caminar de
recules i la cosa anava molt a poc a poc. Si Gregor s'haguera pogut girar ja s'hauria ficat dins
l'habitació, però tenia por que el pare perdera la paciència, perquè girar-se hauria exigit més temps, i
el bastó que el pare alçava en l’aire significava en tot moment l'amenaça d'un colp mortal al cap o a
l'esquena. Al final, Gregor va veure que no tenia cap altra possibilitat que pegar la volta, perquè va
adonar-se, esgarrifat, que caminant de recules no arribava a controlar la direcció que prenia; així,
doncs, dirigint contínues i atemorides mirades de reüll al seu pare, va començar a girar-se tan de
pressa com va poder, és a dir, de fet molt lentament. Potser el pare va captar la bona voluntat de
Gregor, perquè ja no el va molestar mentre es girava, i fins i tot es va posar a dirigir l'operació, des
de lluny, amb la punta del bastó. Si almenys haguera parat aquell xiulet insuportable! Això, a
Gregor, el traïa de polleguera. Ja s'havia girat quasi del tot quan, desorientat a causa d'aquell xiulet,
va equivocar la direcció per uns moments. Però quan, per fi, es va trobar feliçment amb el cap
davant l'obertura de la porta, va adonar-se que el seu cos era massa ample per poder passar sense
més ni més. Per descomptat, atenent el seu estat d'aquell instant, al pare no se li va ocórrer obrir una
miqueta l'altre batent de la porta per fer-li a Gregor un pas suficient. La seua idea fixa era només que
Gregor havia d'entrar com més prompte millor a la seua habitació. Tampoc no hauria pogut suportar
els preparatius necessaris a Gregor per posar-se dret i mirar de passar la porta en esta posició. Al
contrari, l'espentava cap endavant encara amb més intensitat, com si no hi hagués cap obstacle; allò
que Gregor sentia darrere d’ell ja no li sonava com la veu d'un sol pare; veritablement, s'havia acabat
la gresca i Gregor es va llançar contra la porta, passara el que passara. Es va alçar de costat, va
quedar-se inclinat al llindar, es va fer mal al flanc amb aquell refrec, i la blancor de la porta va
quedar marcada amb unes taques fastigoses; no va tardar a quedar encallat, i tot sol no s'hauria pogut
moure mai més; les cames del costat superior li penjaven tremoloses en el buit, les de l'altre costat
havien quedat dolorosament premsades contra terra... Aleshores el pare li va pegar per darrere una
trompada certament alliberadora, i el va rebotre lluny, a l'interior de l'habitació, sagnant
abundosament. La porta va ser tancada amb el bastó, i es va fer, finalment, el silenci.
Gregor no es va despertar fins al vespre d'un son molt pesat, que havia estat com un esvaïment. No
hauria tardat a despertar-se tot sol, perquè ja se sentia prou descansat i despert, però li va semblar
que el desvetllaven uns passos fugissers i el soroll de la porta que donava al rebedor en ser tancada
amb molt de compte. Els llums elèctrics del carrer es reflectien lívidament al sostre de l'habitació i a
la part més alta dels mobles; però a baix, allà on estava tombat Gregor, estava ben fosc. Lentament,
encara inhàbil en el domini de les antenes que tot just havia començat a valorar, es va arrossegar cap
a la porta per observar el que havia passat. El seu costat esquerre semblava una única, llarga i
molesta cicatriu, i ranquejava en caminar amb les potes d'un costat i de l'altre. A més a més, una de
les potes havia quedat ferida de valent durant els incidents del matí —era quasi un miracle que
només s'haguera fet mal en una pota—, i l'arrossegava morta.
Quan va arribar a la porta es va adonar d'allò que realment l’havia atret: era l'olor d'alguna
cosa comestible. Al costat de la porta hi havia un plat ple de llet amb sucre, amb bona cosa de
trossets de pa que suraven en la llet. Va estar a punt d'esclatar d'alegria perquè encara tenia més gana
que al matí i, tot d'una, va submergir el cap dins la llet, pràcticament fins al coll. Però de seguida el
va traure, amb frustració, no solament perquè menjar li resultava bastant dificultós a causa del dolor
al costat esquerre —només podia menjar si tot el cos hi col·laborava agitant-se—, sinó també perquè
la llet, la seua beguda preferida fins aquell moment, i que sense dubte per esta raó li n’havia portat la
seua germana, ja no li agradava gens ni miqueta. Es va apartar del plat quasi amb repugnància i va
arrossegar-se de nou cap al mig de l'habitació.
Al menjador, com Gregor va vore per l’escletxa de la porta, el llum estava encés. Però si
habitualment a esta hora el pare llegia el diari de la vesprada, en veu alta i ressonant, a la mare i de
vegades també a la germana, aquell dia no se sentia res de res. Potser últimament s'havia perdut el
costum d'aquella lectura, de la qual sempre li havia parlat i escrit la seua germana. Però regnava
pertot un gran silenci, per bé que la casa, certament, no estava buida. «Doncs quina vida més
agradable ha tingut, la família», es va dir Gregor; i, mentre travessava la fosca amb la mirada, va
sentir-se molt orgullós d'haver procurat als pares i a la germana una vida així, en una casa tan ben
parada. ¿Què passarà, si tota esta calma, este benestar, esta felicitat s'acaben desastrosament? Per no
perdre's en estos pensaments, Gregor va preferir posar-se en moviment i va començar a arrossegar-se
d'un costat a l'altre de l'habitació.
Al llarg d'aquell vespre tan llarg es va obrir una miqueta un dels batents de la porta, i després
l'altre, fins a deixar una obertura; però la porta es va tancar immediatament. Semblava com si algú
tinguera necessitat d'entrar, però s'ho repensara massa. Aleshores Gregor va plantar-se davant la
porta del menjador per mirar d'atraure el visitant indecís o, almenys, per saber qui era. Però la porta
ja no es va tornar a obrir i Gregor va esperar en va. Al matí, quan les portes estaven tancades, tothom
havia volgut entrar a la seua habitació, i ara que ell mateix havia obert una porta i les altres havien
estat manifestament obertes durant el dia, ja no entrava ningú, tot i que les claus eren al pany, a la
part de fora.
El llum del menjador no es va apagar fins ben entrada la nit; aleshores Gregor es va adonar
que els pares i la germana havien vetllat fins aquell moment, perquè va sentir-se amb prou claredat
com tots tres s'allunyaven de puntetes. Segur que fins a l'endemà ja ningú no passaria a veure
Gregor; tenia, doncs, prou temps per pensar, sense que el destorbaren, de quina manera havia
d'ordenar la seua vida a partir d'aquell moment. Però aquella habitació alta i espaiosa, en la qual es
veia obligat a dormir estirat a terra, li feia una por que no sabia explicar-se, perquè, de fet, era
Franz Kafka, La metamorfosi, pàgina 10Curs 2009-2010 - 4t d’ESO
IES Jaume I de Borriana - Departament de Valencià (Mar)
l'habitació on havia viscut els últims cinc anys. I d'una manera mig inconscient, no sense sentir una
estranya vergonya, va córrer cap al davall del sofà; i allà baix, a pesar que l'esquena li quedava un
poc premsada i que no podia ni alçar el cap, de seguida va trobar-se molt a gust. I només es
lamentava que el seu cos fóra massa ample per poder-lo embotir del tot baix del sofà.
Va quedar-se tota la nit, que va passar en part mig adormit, despertant-se inquiet de tant en
tant a causa de la gana, en part capficat per preocupacions i vagues esperances que el portaven
sempre a la conclusió que, en principi, el que havia de fer era actuar amb calma i mirar de fer
suportable a la família, amb paciència i la més gran consideració, tots els inconvenients que per força
els causava la seua situació present.
De bon matí, encara era mig de nit, Gregor va tenir l'oportunitat de provar la força de les
resolucions que acabava de prendre, perquè des del menjador, quasi vestida del tot, la germana va
obrir la porta i va mirar encuriosida cap dins. No el va vore de seguida, però quan el va distingir
davall del sofà —per Déu, bé havia d'estar en un lloc o altre, no es podia haver escapat volant!— es
va espantar de tal manera que, en un rampell, va tornar a tancar la porta des de fora. Però com si es
penedira del seu comportament, de seguida va tornar a obrir la porta i va entrar de puntetes, com si
es trobara davant un malalt greu o en presència d'un estrany. Gregor havia arrossegat el cap quasi
fora del sofà, i l'observava. ¿S'adonaria ella que no havia tastat la llet, i no precisament per falta de
gana, i li portaria alguna altra cosa per menjar, més acord als seus gustos? Si a ella mateixa no prenia
la iniciativa de fer-ho, abans es moriria de gana que no li faria evidents les seues preferències, encara
que, de fet, una força incontenible l'impulsava a eixir arrossegant-se de baix del sofà, llançar-se als
peus de la germana i suplicar-li que li portara alguna cosa bona per menjar. Però la germana va vore
de seguida el plat encara ple, del qual només s'havia vessat una miqueta de llet, la va agafar
immediatament, no amb les mans nues sinó amb un drap, i se la va endur. Gregor tenia una curiositat
extrema per saber què li portaria en compte de la llet, i li van passar pel cap les idees més diverses.
Però mai no hauria pogut endevinar allò que la bondat de la germana li preparava realment. Per saber
què li agradava, li va portar tota una tria de menjars, escampats damunt d'un diari vell. Hi havia
verdures sobrants, mig podrides; ossos del sopar de la nit anterior voltats d'una salsa blanca que
s'havia quallat; dues panses i unes quantes ametlles; un tros de formatge que Gregor havia declarat
incomestible dos dies abans; un rosegó, una llesca de pa amb mantega, i una altra amb mantega i sal.
A més de tot això, la germana va portar el plat, que havia omplit d'aigua, i que aparentment
semblava reservada al seu ús exclusiu. I amb delicadesa, perquè sabia que Gregor no menjaria
davant d’ella, es va retirar de seguida i fins i tot va tancar amb clau, només perquè Gregor s'adonara
que podia instal·lar-se tan còmodament com volguera. Les cames de Gregor tremolaven quan es va
dirigir cap al menjar. D'altra banda, les ferides també devien haver-se curat del tot, perquè ja no
sentia cap molèstia; i va quedar-ne estranyat en recordar que feia cosa d'un mes s'havia fet un tall de
no res al dit, amb un ganivet, i que abans d'ahir encara se ressentia lleugerament de la ferida. «Potser
és que ara sóc menys sensible?», va pensar, i va començar a llepar àvidament el formatge, que
l'havia atret a l'acte i amb més força que cap dels altres aliments. Una cosa rere l'altra, saltant-li les
llàgrimes de satisfacció, va devorar ràpidament el formatge, les verdures i la salsa; per contra, els
aliments frescos no li agradaven, no podia ni suportar-ne l'olor, fins al punt que va arrossegar un tros
enllà les coses que volia menjar-se. Ja feia estona que havia acabat i feia el gos estirat al lloc, quan la
germana va girar la clau lentament per donar-li a entendre que havia de retirar-se. Tot i que estava
endormiscat, aquell soroll el va sobresaltar; i va córrer a amagar-se baix del sofà. Però li va costar un
gran esforç de voluntat quedar-se allà baix, encara que només haguera de ser l'estoneta que la
germana estaria en l'habitació, perquè aquell menjar suculent li havia embotit una mica el cos i a
causa de l'estretor del lloc, a penes podia respirar. Entre curts atacs d'ofec i amb uns ulls que li eixien
de les conques va vore la seua germana que, sense imaginar res del que li passava, recollia amb una
granera no solament les deixalles, sinó també els aliments que Gregor no havia ni tocat, com si
també foren per llançar, i va vore com ho abocava tot de pressa en un poal, que va cobrir amb una
Franz Kafka, La metamorfosi, pàgina 11Curs 2009-2010 - 4t d’ESO
IES Jaume I de Borriana - Departament de Valencià (Mar)
tapa de fusta; i va vore com després s'ho enduia tot de l'habitació. Tan bon punt ella va haver-se
girat, Gregor va eixir de baix del sofà, es va estirar i va respirar fondo.
Gregor va rebre diàriament el menjar d'esta manera: una vegada al matí, quan els pares i la
criada encara estaven en el llit, i una altra després del dinar que feien junts, quan els pares dormien la
migdiada i la criada era enviada per la germana a fer qualsevol encàrrec. No és que els pares i la
criada volgueren que Gregor es morira de fam, però potser no haurien pogut suportar saber dels seus
menjars res més que allò que en sentien dir; potser la germana els volia estalviar una pena —que,
tanmateix, hauria estat xicoteta— pensant que els pares, de fet, ja tenien prou maldecaps.
Gregor no va arribar a saber amb quina excusa havien estat despatxats, aquell primer matí, el
metge i el manyà, perquè, com que a ell no podien entendre'l, ningú no va imaginar-se, ni tan sols la
germana, que ell era capaç d'entendre els altres; així, doncs, sempre que la germana entrava a
l'habitació, ell havia d'acontentar-se sentint de tant en tant com gemegava i invocava tots els sants.
Més endavant, quan es va haver acostumat un poquet a aquella situació —com és natural, mai no es
podria parlar d'una habituació absoluta—, Gregor captava sovint alguna observació de la germana
que, si bé no era amistosa, almenys podia ser interpretada com a tal cosa. «Hui sí que li ha agradat»,
deia quan s'adonava que havia escurat el plat; mentre que, en el cas contrari, cada vegada més
freqüent, deia quasi amb tristesa: «Hui ha tornat a deixar-s’ho tot.»
Però, encara que Gregor no podia assabentar-se directament de cap novetat, parava l'orella
cap a totes les habitacions veïnes, i, així que sentia alguna veu, corria cap a la porta adequada i s’hi
apretava amb tot el cos. Especialment els primers dies no hi va haver cap conversació que no tractara
d'ell d'una manera o d’una altra, encara que fora veladament. Durant dos dies seguits, a l'hora dels
menjars, es van sentir deliberacions sobre el comportament que calia adoptar; però també entre els
menjars es parlava de la mateixa qüestió, perquè sempre es quedaven a casa almenys dos membres
de la família: ningú no volia quedar-se tot sol amb Gregor, i per res del món s’atrevien a deixar la
casa sola. Quant a la criada —no estava gens clar què en sabia, ni si en sabia molt o poc—, tot just el
primer dia havia suplicat de genolls a la mare que la despatxara de seguida, i quan se'n va anar, al
cap d'una estona, va agrair amb llàgrimes als ulls que l'hagueren despatxada, com si amb això li
feren el favor més gran del món; i sense que ningú li ho haguera demanat, va fer el jurament solemne
que no explicaria absolutament res a ningú.
La germana, doncs, va començar a ajudar la mare a la cuina, cosa que no li donava molta
faena perquè no menjaven quasi res. Gregor sentia tot sovint com, inútilment, s'animaven l'un a
l'altre a menjar i per tota resposta se sentia sempre: «Gràcies, ja en tinc prou», o alguna cosa
semblant. Possiblement tampoc no bevien gens. Amb freqüència la germana preguntava al pare si
volia una cervesa, i s'oferia de tot cor a anar-li-la a buscar ella mateixa i, com que el pare callava,
ella, pensant que el pare no volia destorbar-la, li deia que podia enviar la portera; però aleshores el
pare deia un «no» definitiu, i ja no se'n parlava més.
Durant els primers dies el pare va exposar, tant a la mare com a la germana, el conjunt de la
situació familiar i les perspectives econòmiques. De tant en tant s'alçava de taula per anar a buscar a
la caixeta d'estalvis, salvada de la fallida de feia cinc anys del seu negoci, qualsevol paper o un llibre
de comptes. Se sentia com obria aquell pany tan complicat i com tornava a tancar-lo després d'haver-
ne tret el que buscava. Aquelles explicacions del pare van ser, en part, la primera cosa agradable que
Gregor va sentir des del seu empresonament. Ell sempre havia pensat que al pare no li quedava
absolutament res d'aquell negoci; en tot cas el pare no li havia dit el contrari, si bé era cert que
Gregor tampoc no li havia preguntat res. En aquell temps, l'única preocupació de Gregor havia estat
fer tot el possible perquè la família oblidara com més prompte millor aquella desgràcia econòmica
que els havia portat a tots a la més gran desesperació. Per això s'havia posat a treballar de valent i
havia passat, com qui diu de la nit al dia, de dependent sense importància a tot un viatjant, amb totes
unes altres possibilitats de guanyar diners, com és natural, i amb uns èxits professionals que es
traduïen a l'acte en forma de comissions en metàl·lic que en arribar a casa es podien posar damunt la
taula, per a admiració i felicitat de la família. Van ser uns temps molt feliços, que ja no es van
Franz Kafka, La metamorfosi, pàgina 12Curs 2009-2010 - 4t d’ESO
IES Jaume I de Borriana - Departament de Valencià (Mar)
repetir, almenys amb aquella brillantor, si bé Gregor va arribar a guanyar prou diners per estar en
disposició de portar el pes de la casa, i així ho feia. Però al capdavall es van acostumar, tant la
família com Gregor: ells rebien els diners agraïts i Gregor els els donava de bon grat; però es va
perdre aquella escalfor que hi havia hagut al començament. La germana sí que li va conservar
sempre l'estimació i, com que a ella, a diferència de Gregor, li agradava molt la música i tocava el
violí amb molt de sentiment, ell tenia el propòsit secret d'enviar-la l'any següent al Conservatori,
sense pensar en les enormes despeses que això li ocasionaria i que s'haurien pogut destinar a
qualsevol altra cosa. Sovint durant les estades breus de Gregor a la ciutat, eixia el tema del
Conservatori en les conversacions que tenia amb la germana; però sempre com un somni daurat, la
realització del qual no podien ni imaginar. Als pares mai no els van fer cap gràcia aquells plans
innocents, però Gregor hi pensava seriosament i tenia el propòsit d'anunciar-ho amb solemnitat la nit
de Nadal.
Tots estos pensaments, ben inútils en la seua situació present, li rondaven pel cap sempre que
es quedava dret apegat a la porta, escoltant el que passava a l'altra banda. De vegades, de pur
cansament, no podia continuar escoltant i deixava caure el cap amb negligència contra la porta, però
el redreçava immediatament, perquè fins i tot este sorollet que causava el sentien a l'habitació del
costat i feia emmudir tothom. «Què deu fer, ara?», deia el pare al cap d'una estona, possiblement
girat cap a la porta; i després, a poquet a poquet, reprenien la conversació.
Després d'haver llegit la novel·la, quin sentit creus que té? Quina és la teua interpretació de La metamorfosi?
Kafka com a ser humà. La soledat i la incomunicació del ser humà. L'existència humana és absurda i l'escarabat n'és el símbol.
Després d'haver llegit la novel·la, quin sentit creus que té? Quina és la teua interpretació de La metamorfosi?
ResponElimina