Sovint, per divertir-se, les tripulacions
capturen els albatros, ocells grans de l'oceà,
que, companys indolents, segueixen el viatge
del vaixell que s'esmuny sobre severs abismes.
Un cop els han deixat jaient damunt la fusta,
els prínceps de l'atzur, maldestres i porucs,
arrosseguen feixucs les seves ales blanques
per sobre la coberta, com si es tractés de rems.
Viatger que volava... ara maldestre i indolent!
que, companys indolents, segueixen el viatge
del vaixell que s'esmuny sobre severs abismes.
Un cop els han deixat jaient damunt la fusta,
els prínceps de l'atzur, maldestres i porucs,
arrosseguen feixucs les seves ales blanques
per sobre la coberta, com si es tractés de rems.
Viatger que volava... ara maldestre i indolent!
Tan bell fa poc... ara ridícul, repugnant!
Un li remena el bec amb una pipa curta,
l'altre es fa el coix i imita l'esguerrat!
El Poeta és semblant a aquest príncep dels núvols
que coneix la tempesta i es mofa de l'arquer;
exiliat per terra, enmig de les xiulades,
les ales de gegant no el deixen caminar.
· Comenta el sentit del poema.
A l'ultima estrofa es compara el poeta amb l'albatros, un pardal que en aquest poema es referit com al príncep de l'atzur o príncep dels núvols fent referència a que hi pot volar per el cel, que hi es lliure, però, al poema, el au es capturada i maltractada sense poder defensar-se perquè una vegada la traus del seu lloc (el cel) no hi pot fer res. Baudelair està dient que el poetes son lliures quan fan el que els agrada, quan poden escriure o fer el que volen, però una vegada els prohibeixes d'aixo no son res, els lleves la seua llibertat i el que els defineix.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada